Llegit a http://www.vilaweb.cat (13/02/19)
Autor: Josep Casulleras Nualart
L’estat espanyol té un problema molt singular en aquest judici que ha començat al Tribunal Suprem espanyol contra el procés: la tensió entre la por d’Estrasburg i l’obsessió sobtada per mostrar-se garantista, per una banda, i la set de venjança i la necessitat de culminar el càstig contra l’independentisme, per una altra. La sessió d’avui, en què han intervingut les acusacions en aquesta primera fase de qüestions prèvies, n’és un exemple. El president de la sala que jutja els dotze acusats, Manuel Marchena, ha vingut amb les sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans estudiades i de seguida ha parat els peus a Vox quan un dels dos advocats que representen el partit ultradretà ha volgut que es prohibís als presos de dur el llaç groc. Marchena ha invocat la doctrina del Tribunal d’Estrasburg sobre el dret dels acusats de lluir símbols religiosos o ideològics i ha tancat la qüestió de seguida. Però en la mateixa sessió les acusacions de l’advocacia i especialment de la fiscalia han fet palès més que mai que això és un judici polític. Perquè han caigut en el parany.
El discurs del fiscal Javier Zaragoza ha estat extraordinàriament agressiu, passional, a voltes irritat, mirant de respondre punt per punt les denúncies de drets fonamentals vulnerats durant tot aquest procediment judicial i que ahir van denunciar els advocats de les defenses. És curiós que se n’hagi descuidat un, el dret de manifestació. Potser perquè ni tan sols el considera en aquest cas, quan es refereix a la gent que es va manifestar davant el Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017 o la que va anar a votar als col·legis electorals de l’1-O com ‘un mur humà llançat violentament contra les forces de seguretat de l’estat’. La deshumanització total. Quan hom no és reconegut com un individu, una persona amb una dignitat, una capacitat per a pensar i decidir, i que té, doncs, una colla de drets reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans i en el Conveni Europeu dels Drets Humans, és més fàcil que tots aquests drets li siguin vulnerats. I és això que ha justificat avui el fiscal, també quan ha menyspreat el miler llarg de ferits que hi va haver l’1-O de resultes de la brutalitat policíaca, dient que és raonable que fossin ferits perquè la policia complia el seu deure, sense qüestionar-ne els mètodes en absolut. I ho deia com si això no tingués a veure amb els fets que s’examinen en aquest judici, com si justament no fos aquest el quid de la qüestió: d’on va provenir realment la violència d’aquells dies? I, en conseqüència, qui caldria acusar i condemnar realment.
La frustració de Slesvig-Holstein
Mentre Javier Zaragoza deia aquestes coses, no gaire lluny d’allà, al congrés espanyol, es consumava el fracàs de Pedro Sánchez per a aprovar el pressupost de l’estat. I l’una cosa i l’altra tenen molt a veure. Com podia pensar el govern espanyol –amb la supèrbia de Josep Borrell inclosa – que els partits independentistes podien fer un gest com el de permetre la tramitació dels comptes amb una fiscalia i una advocacia de l’estat fent el paper que feien dins la sala de plens del Tribunal Suprem, mantenint unes acusacions tan greus? Si mai la fiscal general de l’estat nomenada per Sánchez, María José Segarra, va intentar que les acusacions de la fiscalia en aquesta causa es rebaixessin i s’allunyessin del relat de la violència i de la rebel·lió, avui ha quedat clar amb qui topava: el fiscal Javier Zaragoza, i el fiscalFidel Cadena, exhibint agressivitat verbal, una actitud intimidatòria i gens de voluntat de reconduir les coses. I això els ha menats a cometre dos errors més: atacar la justícia alemanya i fer un discurs polític.
Tant Zaragoza com Cadena han expressat la irritació per la decisió del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein de no extradir Carles Puigdemont per rebel·lió. La viva imatge de la frustració del fiscal Zaragoza, que fou el responsable de tramitar totes les euroordres contra el president i la resta d’exiliats. Totes fallides. Els fiscals han acusat els jutges alemanys de ‘fer una intromissió en els tribunals espanyols’, per ‘haver incomplert el marc europeu’, i ho han explicat pel fet que entrés en el fons de la qüestió, una volta comprovada la tipicitat entre la rebel·lió espanyola i l’alta traïció alemanya. Marchena potser comença a pensar en Europa, però els fiscals no, i amb aquestes acusacions dinamiten els ponts d’interlocució i de cooperació mútua en l’espai judicial comú europeu. La resolució de Slesvig-Holstein, per cert, ocuparà un gruix important en la carpeta que arribarà més endavant al Tribunal d’Estrasburg contra Espanya per aquest judici.
En el terreny de les defenses
I per més que els fiscals i l’advocada de l’estat, Rosa María Seoane, repetissin que això no és un judici polític, ells han contribuït que ho sigui. Perquè han parlat molt de política. Fidel Cadena, en el seu discurs, ha justificat que el govern de Mariano Rajoy apliqués el 155 i dissolgués l’autogovern de Catalunya. ‘Al final es va recórrer al 155 perquè no hi havia cap més manera de tornar a la legalitat’, ha dit, criticant el paper del govern de Puigdemont durant les setmanes prèvies a la declaració d’independència, però no tan sols des d’un punt de vista jurídic, sinó polític. I ha fet una llarga exposició sobre la impossibilitat que Catalunya tingui el dret d’autodeterminació, fins i tot sobre la inconveniència que s’exerceixi en uns altres llocs. El fiscal entrava en el terreny que volen les defenses: parlem d’autodeterminació, parlem de drets humans.
L’allau provocada pels fiscals dins la sala ha deixat el terreny cremat a l’advocada de l’estat, que ha tingut un paper més discret, passant de puntetes per moltes de les denúncies i de les reclamacions de les defenses, argumentant amb prou feines que sí que té competència per a jutjar per sedició per més que es personés en aquesta causa com a part afectada per una possible malversació. Seoane s’ha passat deu minuts provant de justificar que la secretària de l’estat espanyol d’España Global, Irene Lozano, tractés de criminals els presos polítics en una entrevista a la BBC abans de ser jutjats. Ha vingut a dir que les declaracions es van treure de context i que ella ja deia que havien de ser jutjats. L’estat tornava a entrar en el terreny polític i en la necessitat de justificar-se.
Ara Marchena vesteix el judici de garanties processals i des del primer minut invoca el Tribunal Europeu dels Drets Humans, presumint de donar més temps a les defenses que no el que preveu i recomana Estrasburg; permetent els llaços grocs a la sala i exhibint una actitud (si més no, en aquesta segona sessió) més aviat restrictiva amb Vox. El partit d’extrema dreta ha tingut un paper gairebé anecdòtic, i la intervenció del seu advocat Pedro Fernández ha durat dotze minuts. Però la fotografia hi és: l’extrema dreta al costat de l’estat espanyol acusant dirigents polítics i socials.
UF, QUIN CURS ! 