Alumnes de la Joviat s’emporten el gruix dels premis del concurs Idees Joves 2017

[llegit a http://www.regio7.cat]

L’escola Joviat de Manresa ha estat el centre que més guardons ha rebut en l´edició del premi Idees Joves d´aquest any. Productes i serveis relacionats amb l´estètica i la higiene i d´altres adreçats a facilitar les tasques quotidianes han motivat gran part dels projectes participants. Així, una pastilla per rentar la boca i les dents, un centre d´estètica integral, una parafarmàcia, o un producte que ajuda a doblegar bosses i un que serveix per planxar i estendre la roba a la vegada, són alguns dels projectes guardonats en aquesta edició.

 Aquest dijous, més de 130 alumnes han omplert l´Auditori de la Plana, en un acte conduit pel periodista Francesc Soria i que va servir per fer el lliurament dels premis del XIII Concurs Idees Joves que organitza l´Ajuntament de Manresa amb l´objectiu de fomentar la cultura emprenedora.

Els guardons de les diferents categories els han entregat les regidores de l´Ajuntament de Manresa, Cristina Cruz, d´Ocupació i Emprenedoria; i Mercè Rosich d´Ensenyament; i també Àngel Noguera de l´Associació Internacional de Joves Empresaris de Catalunya.

Els projectes guanyadors

Els premis d’aquest 2017 s’han repartit entre alumnes de la Joviat, els instituts Guillem Catà i Pius Font i Quer, i La Salle, en una edició que ha comptat amb la participació de més de 500 alumnes que han presentat 121 projectes.

Els guanyadors han estat, en la categoria de la millor idea empresarial (dotat de 500 euros) White It, una pastilla que permet rentar-se la boca i les dents, d´Anna Abadal de la Joviat. En aquesta mateixa categoria es va donar un accèssit (250 euros) a la idea TIEBAG, de Gemma Estrella, també de la Joviat. És un producte que facilita doblegar bosses.

El premi al millor pla de viabilitat en l’àmbit de batxillerat i cicles formatius de Grau Superior (500 euros), va ser per La Farmaciola, empresa de distribució de medicaments a través de màquines expenedores i servei a domicili, de Daniel Casals i Lídia Freixa (Guillem Catà). En la mateixa categoria es va lliurar un accèssit (250 euros) a un restaurant de bufet lliure que cobra segons el temps consumit Pay for Minute de Leena Fernandez i Júlia Corominas (Pius Font i Quer).

El millor pla de viabilitat als cicles formatius de Grau Mitjà (500 euros), el va rebre el centre d’estètica Afisiona Stetic, de Glòria Palomo (Guillem Catà). L´accèssit, per a una empresa de parafarmàcia Parafarmàcia Ras, de Carmen Requena, Abel Aparicio i Adrian Sfirnaciuc (Joviat).

Pel que fa als premis especials, el projecte més ben treballat (150 euros) ha estat per Plaest, Producte per planxar i estendre roba a la vegada (Martí Roura i Júlia Soler, Puis Font i Quer). El projecte més innovador va ser per Llumpavi (Sole Cruz, Ayelén Saavedra i Laura Delgado de la Joviat).

Les estudiants de La Salle de Manresa, Marta Clotet i Laia Chico, es van emportat el guardó al projecte més ben desenvolupat per l´assecador d´ungles portàtil Naildry. Maria Rosa Colàs i Antònia Giralt (Guillem Catà) van obtenir el guardó al millor projecte cooperatiu amb Epsilon Esplai.

 

Franquisme: volen que mireu al congrés, però cal mirar a Yuste

(article de Vicenç Partal. Llegit a http://www.vilaweb.cat 11/05/2017)

Ahir el congrés espanyol va votar la retirada de la tomba de Francisco Franco del Valle de los Caídos. No l’en trauran, però. Perquè el franquisme, l’estructura i la trama que el franquisme van crear continua essent el nucli del poder real a Espanya. Permeteu-me que ho explique amb una anècdota ben sucosa, que curiosament no ha cridat l’atenció dels mitjans.

Despús-ahir, al monestir de Yuste, el rei d’Espanya va lliurar el premi Carlos V a Marcelino Oreja. Amb tota la solemnitat imaginable. El tal Oreja va ser durant vint-i-cinc anys un dels màxims responsables de la diplomàcia franquista, després va ser ministre amb la UCD i finalment comissari europeu, gràcies al PP. En l’acte de lliurament, per si la cosa no fos ja prou sorprenent, Oreja va fer un panegíric de Fernando Maria Castiella. El tal Castiella, de qui Oreja va dir que era l’home que més admirava, va ser ministre d’Afers Estrangers franquista i voluntari, lluitant amb les tropes nazis, al front de Rússia. Oreja ha retut homenatge a Castiella també amb un llibre que es promociona dient que és la biografia ‘d’un polític íntegre que va treballar sense defallença al servei dels alts interessos d’Espanya’.

A l’Espanya del 2017 és possible una cosa tan aberrant com aquesta. Es pot lliurar un premi amb tots els honors a un personatge franquista capaç de dir en públic davant el cap de l’estat que ell adora un dels ministres més sinistres de Franco. I es pot fer això al mateix temps que el parlament es distrau votant una alegre resolució sobre el franquisme que tothom sap que no complirà ningú. És la diferència entre gestionar el poder i creure’t que el tens.

Perquè el poder real dins l’estat espanyol no rau en el parlament, sinó que el continuen tenint i exercint les famílies que es van enriquir i van fer carrera amb el franquisme, gràcies a la pervivència política del franquisme –que és el PP–, però sobretot gràcies a la constitució del 1978, que va evitar el trencament amb el règim. Ho poden fer d’una manera descarada i tot, sense haver ni tan sols d’amagar les conviccions feixistes. I, novament, l’homenatge a Oreja ens dóna una alimara privilegiada per a mirar-nos amb un cert detall com funciona Madrid i fins a quin punt és compacta la trama que el domina.

Us n’he fet un gràfic, per entendre-ho millor. Un gràfic només de les relacions familiars de Marcelino Oreja. Si el mireu amb detall, veureu que hi convergeixen quatre famílies franquistes, de les dures del règim (els Oreja, Lladó, Gómez Acebo i Borbón), totes emparentades amb totes, i totes en el centre del poder polític o empresarial de l’estat espanyol. O manen als ministeris o manen a les empreses de l’Íbex. Tots. Sense excepció. Per exemple, els germans de la cunyada de Marcelino Oreja són casats l’un amb la germana de Juan Carlos i l’altre amb la germana del millor amic de Juan Carlos. I, fent dos salts entre ells, només dos, vas a parar de les Koplowitz als Urquijo, passant òbviament per Jaime Mayor Oreja, nebot de Marcelino, o pel seu germà Carlos, polític del PP i propietari de sis empreses de seguretat –que ja tenien molta feina quan el germà era ministre d’Interior.

A Yuste, doncs, Felipe VI era a casa. Mentre a Madrid el parlament votava una coseta, el fill del germà de la concunyada d’un dels fills de Marcelino Oreja premiava amb els màxims honors un dels pilars del règim, ja vell, un dels seus. Un home a qui, concretament, el sinistre Castiella va encarregar d’explicar diplomàcia a son pare, Juan Carlos. Amb la qual cosa tot torna a lligar i el cercle queda ben tancat: el poder de l’Espanya real se celebra a ell mateix, d’una manera gairebé pornogràfica.

La victòria de Macron

Emmanuel Macron ha guanyat netament. El perill que la presidència de la República caigués en mans de la ultradreta xenòfoba i antieuropeista s’ha evitat. I ho ha fet possible un candidat gens convencional, jove, amb una vida molt breu en la política i sense cap partit al darrere. En aquest sentit la seva victòria és excepcional, però el moment que viu França (i Europa) també ho és. La victòria desautoritza a més a més aquells que des de l’esquerra o des del catolicisme més ranci proposaven l’equidistància entre els dos candidats.

L’alegria pel triomf després d’una campanya tan agra és comprensible, però en les actuals circumstàncies el nou president no es pot relaxar. El mes que ve els francesos tornen a les urnes per escollir una nova assemblea. Macron té al darrere un moviment que ha resultat eficaç, però que ha hagut d’improvisar sobre la marxa. Molts dels que ara li han donat el seu vot ho han fet no perquè estiguin d’acord amb les seves idees i propostes, sinó per barrar el pas a l’avanç de l’extrema dreta. El comportament electoral d’aquest sector al juny és una incògnita, i seran aquests votants els que decidiran amb quina majoria haurà de governar.

La tasca que ha d’emprendre Macron és de profunditat. Des de treure França del seu estancament econòmic fins a recompondre les divisions socials. A diferència d’altres països europeus, cap president a França s’ha atrevit a posar en marxa les reformes necessàries per superar la paràlisi. Les mesures que proposa el president electe seran doloroses i es trobarà amb l’oposició frontal de l’extrema dreta i l’extrema esquerra. El seu centrisme radical passarà llavors l’examen dels fets.

Aquesta victòria també dona un respir a Europa. El futur del projecte europeu ha penjat del fil d’aquestes eleccions. Primer va ser la derrota de l’extrema dreta a Holanda i ara, a França. Es poden veure els resultats com un senyal de retrocés del populisme a la Unió Europea, però no ens hem d’enganyar. Mentre es mantinguin les causes que van donar origen a la desconfiança a Europa, el perill continuarà. En aquest sentit, Macron té una gran responsabilitat. Europa necessita una França forta que faci de contrapès i que al mateix temps col·labori amb Alemanya i sigui solidària amb la resta de països.

(llegit a http://www.elperiodico.cat – 7 de maig de 2017)

11 de març de 2004

L’11 de març de 2004 hi va haver un atemptat terrorista a Madrid, amb una sèrie de 10 explosions simultànies en tres trens de rodalies de RENFE a primera hora del matí. Va ser comès, presumptament, per una cèl·lula islamista local que pretenia emular accions d’Al-Qaeda. En l’atac van morir 191 persones i cap a 1700 van resultar ferides de diversa consideració, una de les quals encara avui continua en coma, i es calcula que en total 2057 van patir lesions. Aquest atac terrorista és un dels més importants que han tingut lloc a Europa, i el més important a Espanya. El grup va ser desarticulat per la policia poques setmanes després i alguns dels membres, entre ells Jamal Ahmidan “El Chino”, es van suïcidar en un pis de la ciutat de Leganés en veure’s envoltats.

Inicialment, el govern espanyol va culpar ETA de l’atac, i va pressionar perquè l’ONU aproves la resolució 1530, mencionant ETA com a autora de l’atemptat. Tot i això, l’endemà aquesta organització va negar la seva participació en els fets, i un diari britànic va publicar un correu electrònic d’un grup extremista anomenat per ell mateix islàmic, les Brigades d’Abu Hafs al Nasri, fent-se responsable de l’atac.

El comunicat de les Brigades d’Abu Hafs al Masri (Al Qaida), diu que l’atac és en resposta als conflictes de l’Afganistan, l’Iraq, Palestina i Caixmir. Acusa Espanya de formar part d’una croada contra l’islam, juntament amb els Estats Units, el Regne Unit i altres països, i amenaça de continuar els seus atacs terroristes, llevat que s’aturi l’anomenada guerra global contra el terrorisme, que identifica amb una guerra contra l’Islam.

L’endemà de l’atac es produïren grans manifestacions de rebuig a tot arreu d’Espanya.

Llegir més

[font:viquipèdia]