11 de març de 2004

L’11 de març de 2004 hi va haver un atemptat terrorista a Madrid, amb una sèrie de 10 explosions simultànies en tres trens de rodalies de RENFE a primera hora del matí. Va ser comès, presumptament, per una cèl·lula islamista local que pretenia emular accions d’Al-Qaeda. En l’atac van morir 191 persones i cap a 1700 van resultar ferides de diversa consideració, una de les quals encara avui continua en coma, i es calcula que en total 2057 van patir lesions. Aquest atac terrorista és un dels més importants que han tingut lloc a Europa, i el més important a Espanya. El grup va ser desarticulat per la policia poques setmanes després i alguns dels membres, entre ells Jamal Ahmidan “El Chino”, es van suïcidar en un pis de la ciutat de Leganés en veure’s envoltats.

Inicialment, el govern espanyol va culpar ETA de l’atac, i va pressionar perquè l’ONU aproves la resolució 1530, mencionant ETA com a autora de l’atemptat. Tot i això, l’endemà aquesta organització va negar la seva participació en els fets, i un diari britànic va publicar un correu electrònic d’un grup extremista anomenat per ell mateix islàmic, les Brigades d’Abu Hafs al Nasri, fent-se responsable de l’atac.

El comunicat de les Brigades d’Abu Hafs al Masri (Al Qaida), diu que l’atac és en resposta als conflictes de l’Afganistan, l’Iraq, Palestina i Caixmir. Acusa Espanya de formar part d’una croada contra l’islam, juntament amb els Estats Units, el Regne Unit i altres països, i amenaça de continuar els seus atacs terroristes, llevat que s’aturi l’anomenada guerra global contra el terrorisme, que identifica amb una guerra contra l’Islam.

L’endemà de l’atac es produïren grans manifestacions de rebuig a tot arreu d’Espanya.

Llegir més

[font:viquipèdia]

Cardona, 18 de setembre de 1714

L’11 de setembre es commemora la caiguda de la ciutat de Barcelona el 1714 en mans de les tropes de Felip de Borbó, després de més d’un any de setge. L’heroica resistència de la ciutat va convertir la dCastell de Cardonaata en la diada nacional de Catalunya, tot i que no va ser l’últim bastió austriacista a caure durant la guerra de Successió. Al centre de Catalunya, el castell de Cardona va resistir l’embat borbònic fins el 18 de setembre, quan va haver de capitular sense ser expugnada com a condició imposada a la rendició de Barcelona i per salvaguardar la vida dels ciutadans del cap i casal.

La vila de Cardona és, per això, un dels grans símbols de la resistència catalana durant la guerra de Successió al tron hispànic. I no sols perquè va ésser l’últim baluard a rendir-se, sinó perquè el seu castell va ser ben present en tots els episodis del conflicte i mai no va poder ser vençut.

Així, Cardona va resultar clau en l’alçament austriacista de la Catalunya central el 1705. Ho va tornar a ser com a primera referència del front des del 1707, quan Lleida va caure en mans borbòniques. I el 1711, l’intent hispano-francès de conquerir la plaça, amb un setge de més d’un mes i quinze mil soldats, va fracassar i va servir per a garantir la conservació de Barcelona durant més de dos anys.

L’estiu del 1713, Cardona es va tornar a comprometre amb la defensa del Principat i s’hi va penjar una bandera negra amb el lema ‘Viurem lliures o morirem’. Durant els catorze mesos de setge de la capital, Barcelona va poder resistir perquè disposava de Mallorca –d’on provenien la farina, la pólvora, la correspondència i tota mena de proveïments– i de Cardona –des d’on s’organitzava la defensa del rerepaís i es perseguien les forces borbòniques.

El 18 de setembre de 1714, una setmana després de la caiguda de Barcelona, el comandant de la plaça, el coronel Manuel Desvalls i de Vergós, va obtenir una capitulació que garantia la llibertat de tots els defensors i de tots els fusellers de muntanya disseminats pel país, la tornada a casa dels soldats i la fugida a l’exili dels oficials prop de l’emperador Carles VI, on van exercir tant en la milícia com en l’administració.

(article publicat a http://www.vilaweb.cat)

Comencem un nou curs !

Estimat/da alumne/a:
Has de saber que jo faré el possible per ensenyar-te, però només tu pots aprendre.
Has de saber que jo faré el possible per estar al teu costat, però només tu pots acceptar que m’hi acosti.
Has de saber que jo pertanyo a una generació ben diferent que la teva, però només tu pots veure els ponts que podem creuar per trobar-nos.
Has de saber que he conreat la paciència, la temperança i  la il·lusió, però només tu pots aprofitar-les com a grampons per escalar els teus somnis.
Has de saber que hi ha paraules i silencis compartits, però només tu pots donar sentit a aquest llenguatge.
Has de saber que t’ajudaré en el teu esforç, però només tu pots esforçar-te.
Has de saber que somniem aconseguir el màxim del que ens proposem,  però només podem negociar partint del mínim.
Has de saber que gaudiré els teus èxits i patiré els teus fracassos, però només tu ets constructor@ de la teva vida.
Has de saber que m’estimo la meva professió i m’esforçaré en estimar-te a tu, però només tu pots facilitar-me la clau al teu cor.
Has de saber que el conflicte i el problema són condicions inevitables, però el pacte és sempre la millor solució.
Has de saber que procuraré somriure sempre i animar-te, però només tu pots valorar aquest somriure i ànim.
Has de saber que sempre hi ha límits i fragilitat,  però sempre podem intentar superar-los junts.
Què,  t’hi avens?

(text d’en Jordi Nomen)

bon-inici-de-curs

No et rendeixis…

text publicat a: http://dinamitaojos.blogspot.com.es/2016/06/lo-estas-consiguiendo.html

Sé que llevas más de media vida entre libros y apuntes, que a veces pierdes la motivación, y que el camino es difícil y terriblemente largo. Pero, por favor, no cedas. No te rindas en todas esas ocasiones en que tendrás que rechazar un plan por estudiar. Tampoco lo hagas cuando el sol entre por tu ventana, invitándote a salir a ti por la puerta. Sé que será duro escuchar el silencio de una casa en la que todos duermen mientras tú das el penúltimo repaso. Conozco de sobra esa sensación de derrota cuando le entregas todo tu tiempo, tu ilusión, tus nervios y tu capacidad a un examen que, finalmente, no sale como esperabas. Y que añoras tu tiempo libre, tus amigos, tu siesta, y que tu familia ha desarrollado el increíble poder de soportar tu carácter en exámenes. Pero, ahora, no puedes rendirte.


Muchos se han quedado por el camino y te planteas un millón de veces si tu decisión ha sido correcta, si el sacrificio merece la pena, o si sería mejor haber elegido cualquier otra opción más fácil. No te rindas, porque TÚ eres lo que este mundo necesita, porque tu capacidad de sacrificio te dará a ti un futuro mejor y a todos una sociedad mejor. Porque por mucho que a veces dudes, si llevas más de media vida formándote para esto, es porque realmente te gusta. No importa cuantas veces lo aborrezcas y reniegues de tus decisiones, estoy segura de que cada una de ellas han hecho de ti una mejor persona. No te rindas, porque sé que en mitad de esa soledad de las noches en vela y los cafés cargados, sonará el teléfono y encontrarás una voz amiga que conseguirá animarte. Tú también llorarás con una nota de examen y tratarás de buscar las palabras para que los demás entiendan que para ti no es sólo un número, que detrás de esa calificación está tu esfuerzo y, sobretodo, tus sueños. Y podrás llorar un día, pero al día siguiente tienes que levantarte de nuevo y comerte el mundo. Un mundo que te pertenece. No cedas. Porque a la sombra de este proyecto está tu familia, que se siente orgullosa de ti y hace suyos tus triunfos. Porque ese futuro que tanto ansías llegará, más tarde o más temprano, pero llegará. Y mientras llega, disfruta de los descansos en la biblioteca, del deporte, del ratito en el sofá, de los detalles de tus padres para hacerte la rutina más sencilla, de los repasos con tus compañeros, de las risas entre amigos, del chocolate y del té, de una vela nueva en tu escritorio, de sentirte identificado con otras personas, de un abrazo de ánimo y de todos esos colegas que conocerás por el camino y que nutrirán tu experiencia a través de la suya.


No te rindas. Porque vas a conseguirlo, porque aunque no lo creas, ya lo estás consiguiendo.