Cardona, 18 de setembre de 1714

L’11 de setembre es commemora la caiguda de la ciutat de Barcelona el 1714 en mans de les tropes de Felip de Borbó, després de més d’un any de setge. L’heroica resistència de la ciutat va convertir la dCastell de Cardonaata en la diada nacional de Catalunya, tot i que no va ser l’últim bastió austriacista a caure durant la guerra de Successió. Al centre de Catalunya, el castell de Cardona va resistir l’embat borbònic fins el 18 de setembre, quan va haver de capitular sense ser expugnada com a condició imposada a la rendició de Barcelona i per salvaguardar la vida dels ciutadans del cap i casal.

La vila de Cardona és, per això, un dels grans símbols de la resistència catalana durant la guerra de Successió al tron hispànic. I no sols perquè va ésser l’últim baluard a rendir-se, sinó perquè el seu castell va ser ben present en tots els episodis del conflicte i mai no va poder ser vençut.

Així, Cardona va resultar clau en l’alçament austriacista de la Catalunya central el 1705. Ho va tornar a ser com a primera referència del front des del 1707, quan Lleida va caure en mans borbòniques. I el 1711, l’intent hispano-francès de conquerir la plaça, amb un setge de més d’un mes i quinze mil soldats, va fracassar i va servir per a garantir la conservació de Barcelona durant més de dos anys.

L’estiu del 1713, Cardona es va tornar a comprometre amb la defensa del Principat i s’hi va penjar una bandera negra amb el lema ‘Viurem lliures o morirem’. Durant els catorze mesos de setge de la capital, Barcelona va poder resistir perquè disposava de Mallorca –d’on provenien la farina, la pólvora, la correspondència i tota mena de proveïments– i de Cardona –des d’on s’organitzava la defensa del rerepaís i es perseguien les forces borbòniques.

El 18 de setembre de 1714, una setmana després de la caiguda de Barcelona, el comandant de la plaça, el coronel Manuel Desvalls i de Vergós, va obtenir una capitulació que garantia la llibertat de tots els defensors i de tots els fusellers de muntanya disseminats pel país, la tornada a casa dels soldats i la fugida a l’exili dels oficials prop de l’emperador Carles VI, on van exercir tant en la milícia com en l’administració.

(article publicat a http://www.vilaweb.cat)

Comencem un nou curs !

Estimat/da alumne/a:
Has de saber que jo faré el possible per ensenyar-te, però només tu pots aprendre.
Has de saber que jo faré el possible per estar al teu costat, però només tu pots acceptar que m’hi acosti.
Has de saber que jo pertanyo a una generació ben diferent que la teva, però només tu pots veure els ponts que podem creuar per trobar-nos.
Has de saber que he conreat la paciència, la temperança i  la il·lusió, però només tu pots aprofitar-les com a grampons per escalar els teus somnis.
Has de saber que hi ha paraules i silencis compartits, però només tu pots donar sentit a aquest llenguatge.
Has de saber que t’ajudaré en el teu esforç, però només tu pots esforçar-te.
Has de saber que somniem aconseguir el màxim del que ens proposem,  però només podem negociar partint del mínim.
Has de saber que gaudiré els teus èxits i patiré els teus fracassos, però només tu ets constructor@ de la teva vida.
Has de saber que m’estimo la meva professió i m’esforçaré en estimar-te a tu, però només tu pots facilitar-me la clau al teu cor.
Has de saber que el conflicte i el problema són condicions inevitables, però el pacte és sempre la millor solució.
Has de saber que procuraré somriure sempre i animar-te, però només tu pots valorar aquest somriure i ànim.
Has de saber que sempre hi ha límits i fragilitat,  però sempre podem intentar superar-los junts.
Què,  t’hi avens?

(text d’en Jordi Nomen)

bon-inici-de-curs

No et rendeixis…

text publicat a: http://dinamitaojos.blogspot.com.es/2016/06/lo-estas-consiguiendo.html

Sé que llevas más de media vida entre libros y apuntes, que a veces pierdes la motivación, y que el camino es difícil y terriblemente largo. Pero, por favor, no cedas. No te rindas en todas esas ocasiones en que tendrás que rechazar un plan por estudiar. Tampoco lo hagas cuando el sol entre por tu ventana, invitándote a salir a ti por la puerta. Sé que será duro escuchar el silencio de una casa en la que todos duermen mientras tú das el penúltimo repaso. Conozco de sobra esa sensación de derrota cuando le entregas todo tu tiempo, tu ilusión, tus nervios y tu capacidad a un examen que, finalmente, no sale como esperabas. Y que añoras tu tiempo libre, tus amigos, tu siesta, y que tu familia ha desarrollado el increíble poder de soportar tu carácter en exámenes. Pero, ahora, no puedes rendirte.


Muchos se han quedado por el camino y te planteas un millón de veces si tu decisión ha sido correcta, si el sacrificio merece la pena, o si sería mejor haber elegido cualquier otra opción más fácil. No te rindas, porque TÚ eres lo que este mundo necesita, porque tu capacidad de sacrificio te dará a ti un futuro mejor y a todos una sociedad mejor. Porque por mucho que a veces dudes, si llevas más de media vida formándote para esto, es porque realmente te gusta. No importa cuantas veces lo aborrezcas y reniegues de tus decisiones, estoy segura de que cada una de ellas han hecho de ti una mejor persona. No te rindas, porque sé que en mitad de esa soledad de las noches en vela y los cafés cargados, sonará el teléfono y encontrarás una voz amiga que conseguirá animarte. Tú también llorarás con una nota de examen y tratarás de buscar las palabras para que los demás entiendan que para ti no es sólo un número, que detrás de esa calificación está tu esfuerzo y, sobretodo, tus sueños. Y podrás llorar un día, pero al día siguiente tienes que levantarte de nuevo y comerte el mundo. Un mundo que te pertenece. No cedas. Porque a la sombra de este proyecto está tu familia, que se siente orgullosa de ti y hace suyos tus triunfos. Porque ese futuro que tanto ansías llegará, más tarde o más temprano, pero llegará. Y mientras llega, disfruta de los descansos en la biblioteca, del deporte, del ratito en el sofá, de los detalles de tus padres para hacerte la rutina más sencilla, de los repasos con tus compañeros, de las risas entre amigos, del chocolate y del té, de una vela nueva en tu escritorio, de sentirte identificado con otras personas, de un abrazo de ánimo y de todos esos colegas que conocerás por el camino y que nutrirán tu experiencia a través de la suya.


No te rindas. Porque vas a conseguirlo, porque aunque no lo creas, ya lo estás consiguiendo.

Notes de tall cada any més ALTES

llegit a: http://graus.unportal.net/wb/unportal/ca/newsletter/NL136.html

Les notes de tall per accedir als estudis que imparteixen les universitats públiques catalanes i la UVic-UCC, l’única de les quatre universitats privades que aplica el mateix sistema d’accés que els centres públics, no han deixat de pujar durant els cinc últims cursos acadèmics.

Mentre que el 2011 hi va haver 80 centres (entre 407) que van demanar una qualificació superior a 8 per poder-se matricular als seus graus i 29 reclamaven una nota per sobre dels 10 punts, el 2015 en van ser 135 i 62 (entre 464), respectivament, els que exigien les mateixes condicions.

La nota de tall més alta tampoc no ha deixat d’enlairar-se. Si el 2011-2012 va ser la d’Enginyeria en Tecnologies Aeroespacials de la UPC (11,894 al final del procés), el curs 2015-2016, per accedir a la doble titulació de Física +Matemàtiques de l’Autònoma (UAB) s’havia de tenir un 13,147.

Una anàlisi de les notes de tall dels últims 5 anys un cop tancat el procés de matriculació, al mes d’octubre, demostra que l’accés a les titulacions s’ha tornat més exigent. En aquest període, en què les 7 universitats públiques i la UVic-UCC han passat d’ofertar de 407 a 464 estudis de grau, s’observa fins i tot que són menys les titulacions on només es necessita un 5 per ser admès. El 2012 en van ser un 51%, mentre que el curs actual s’han reduït fins al 45%.

A la part superior de la graella de puntuacions succeeix el mateix. El 2011, no hi va haver cap grau que reclamés un 12 de nota mínima; el 2013 en van ser 5, i el 2015, 13. Aquest últim any, i per primer cop, la qualificació per poder-se matricular a Física + Matemàtiques de la UAB ha superat la barrera dels 13 punts.

Els estudis de Medicina són una altra bona mostra del que està succeint. Des del 2011, la nota d’admissió a la Universitat de Barcelona (UB) ha passat de l’11,867 al 12,832. Les dades es refereixen sempre al mes d’octubre, quan el procés de preinscripció es dóna per finalitzat i les qualificacions ja han baixat habitualment unes dècimes en relació a les que es fan públiques inicialment al juliol.

RÀNQUING DE TITULACIONS
Durant l’últim quinquenni també s’han produït alguns canvis en el rànquing de les titulacions que posen el llistó més alt per poder-hi entrar. Si bé la doble titulació deFísica + Matemàtiques de la UAB domina la classificació des del 2012, seguida pel grau homònim de la UB, i que els graus de Medicina i el d’Enginyeria Física de la UPC continuen en les primeres posicions, el 2015 s’han enfilat fins al quart lloc els estudis de Filosofia, Política i Economia que ofereix la Pompeu Fabra (UPF) amb dues universitats de Madrid. Un altre dels graus de la UPF que ocupa una posició de privilegi és International Business Economics.

Dues dobles titulacions implantades més recentment, Bioquímica i Biologia Molecular + Biotecnologia de la Rovira i Virgili de Tarragona (URV), i Física + Química de la UAB, també s’han fet un lloc al grup de capçalera, on l’Enginyeria en Tecnologies Aeroespacials de la UPC és un clàssic.

Altres titulacions de Ciències Socials, com Periodisme o Comunicació Audiovisual de la UPF, que el 2011 encara mantenien una presència destacada als primers llocs del rànquing, s’han quedat enrere en haver-se estabilitzat la nota, tot i que encara conserven qualificacions d’admissió respectables: al voltant dels 11 punts.

Un sobre l’altre, i sobre aquest un altre i un altre més

“[…] Però no eren pedres allò. Eren braços, cames, peus, mans, caps… eren persones. Homes, dones, nens, nenes, avis, àvies… eren persones.”

Paraules colpidores que no ens deixen indiferents. I això és el que preteníem amb la visita al Museu Comarcal: ni oblit, ni indiferència.

Els alu0001mnes del primer de batxillerat social-humanístic, acompanyats pel seu professor d’Història del Món Contemporani, han visitat l’exposició “Projecte Manresa-Mauthausen” que està ubicada al Museu Comarcal de Manresa fins el proper 8 de maig.

Aquest projecte va néixer el 2013 coincidint amb el centenar
i del naixement de l’escriptor manresà Joaquim Amat Piniella, empresonat i supervivent de Mauthausen, autor de l’obra sobre camps d’extermini K.L.Reich. Amb la implicació de l’Ajuntament com també d’instituts i altres institucions manresanes, el projecte ha anat creixent per tal d’evitar que caiguin en l’oblit les víctimes que van patir els camps d’extermini nazis i, també, per recordar que l’odi entre les persones segueix vigent, només ens cal pensar en un conflicte d’actualitat com és la crisi dels refugiats sirians.

No hem d’oblidar ni ser indiferents perquè està clar que la feina que ens queda per fer és feixuga: intentar evitar aquests desastres humanitaris.

Exposició “Franco, neutral?”

Del 30/03/2016 al 28/10/2016

Va ser neutral l´Espanya franquista durant la Segona Mundial? Encara és habitual veure mapes d´Europa dels anys de la Segona Guerra Mundial on apareix l´Estat espanyol amb un color que l´identifica com a país neutral. També és usual llegir, veure documentals o escoltar especialistes que parlen de l´Espanya de Franco reforçant aquesta idea.

Sens dubte, la creença que, gràcies a Franco, Espanya no va entrar en el conflicte encara és molt estesa avui dia. Però la historiografia ha demostrat que aquesta neutralitat, de fet, mai no va existir.

La nova exposició a la seu del Memorial Democràtic ens proposa que reflexionem sobre la suposada neutralitat del règim franquista a través d´imatges, mapes, llibres i publicacions de l´època.
franco_neutral_250.jpg_1616332855
La falsa neutralitat

El franquisme adoptà uns estatuts diplomàtics de no-bel·ligerància. El fet és, però, que des del primer moment va prendre partit en favor d´un dels protagonistes: l´Alemanya d´Hitler i després també la Itàlia de Mussolini i el Japó. L´entesa amb Hitler i Mussolini provenia de la Guerra Civil espanyola i s´amplià en els anys següents.

Aquest suport no es trencaria fins a l´etapa final de la guerra mundial, quan l´Eix nazi-feixista-nipó estava a punt de ser derrotat per les forces aliades.

A partir d´aquí, el règim primer va mostrar equidistància i després va distanciar-se progressivament dels estats amics, mentre la seva maquinària propagandística començava a teixir un argumentari que presentaria Espanya com l´avançada de la lluita contra el comunisme. Es va anticipar així a la guerra freda que realment esclataria el 1947 i que suposaria l´enfrontament dels antics aliats.

Web i dades de contacte

Web:
memorialdemocratic.gencat.cat/ca/detalls/Activitats_Agenda/Franco-Neutral-00001
Telèfon:
936347370
Fax:
936347491

Horaris

De dimarts a divendres de 10:00h a 14:00h i, de 17:00h a 18:30h.

Preus

Entrada Gratuïta.

Parlem d’història i economia amb Santiago Niño-Becerra (llegit a www.sapiens.cat)

El conegut professor ens rep al seu despatx per reflexionar al voltant de la història econòmica i la crisi actual

Àlex Novials Dilluns, 29 de febrer de 2016

Al llibre ‘La economía. Una historia muy personal’ (Los libros del lince, 2015), el professor Niño-Becerra fa un repàs històric en què comenta frases de personatges cèlebres de cada època per oferir la seva particular visió de l’economia. L’obra ja ha venut més de 10.000 exemplars, i segueix l’estela de la seva trilogia sobre l’actual crisi econòmica (‘El crash del 2010’, ‘Más allá del crash’ i ‘Diario del crash’), que ja va pels 100.000 exemplars.

Avui no és habitual que els economistes es dediquin a analitzar la història. Per què es va decidir a escriure aquest llibre?
Perquè la distinció entre història econòmica i història a seques és falsa. Jo penso que l’economia és el que dóna sentit a l’evolució històrica i la determina. No recordo qui va dir allò d’“el futur no és altra cosa que un passat que retorna”, però és així: moltes de les coses que passen ara ja van passar abans o tenen les seves arrels al passat.

Darrere del relat que fa, hi ha alguna tesi?
La tesi bàsica és aquesta, que l’economia està al darrere d’absolutament tot. Ja sé que això és molt marxista, però és el que hi ha. Em fa molta gràcia per exemple quan es parla de la dificultat recent a Espanya per formar govern, quan el que ha de fer qui governi el 2016 ja està totalment decidit pel pressupost que hi ha aprovat, pel compliment de l’objectiu de dèficit, pels 30.000 milions d’interessos del deute que cal pagar… el govern que surti, el que sigui, tindrà zero marge de maniobra.

Per què va optar per aquesta fórmula de comentar frases de personatges cèlebres de cada època?
Bé, perquè és fals allò que es diu que la història la fa tothom: la història, en cada moment, la fan quatre. Jo he anat a buscar frases i anàlisis d’aquelles persones que d’alguna forma han configurat les idees que han definit cada època.

I aquests “quatre” han estat sempre part de l’elit econòmica?
Jo penso que no és correcte parlar d’elit econòmica. És l’elit i punt. I de vegades es pot formar part d’aquesta encara que no es vulgui. Per exemple, si anéssim al segle XIX i li preguntéssim a Marx si es considera part de l’elit, diria que no. Però en va formar part, perquè amb molta altra gent (empresaris, tècnics, filòsofs) va contribuir a establir el marc mental i operatiu del seu temps.

Fem una repassada històrica. Vostè diu que els models sempre s’esgoten quan han donat tot el que podien donar. Podem considerar que la fi de l’imperi Romà va ser la primera gran crisi econòmica de la història?
Va ser la fi d’un sistema. Cal distingir entre sistema i model. El sistema és el funcionament de l’entorn polític, econòmic i social sota uns paràmetres determinats. El model és la forma en què un sistema es manifesta en cada moment. Per exemple, en el capitalisme hi ha uns pocs principis bàsics: propietat privada dels mitjans de producció, defensa jurídica d’aquesta propietat, existència de treball assalariat… això determina el sistema. En l’època mercantilista que el va precedir, els paràmetres eren uns altres. Sempre que canvia un sistema, s’esgota el model, però no sempre que s’esgota el model canvia el sistema. Per exemple, el Crac del 29 i la Gran Depressió va implicar un canvi de model, però el capitalisme va seguir sense canviar els seus principis bàsics. I la crisi que ara patim és conseqüència de l’esgotament del model que ha funcionat des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

I en el cas de l’imperi Romà?
La fi de l’imperi Romà és un canvi de model que va coincidir amb un canvi de sistema, ja que va donar pas a l’aparició del feudalisme. Però quan els bàrbars van envair Roma, a finals del segle V, ja feia dos segles que l’imperi estava en decadència. L’evolució agònica va ser molt llarga, precisament perquè el sistema estava molt ben estructurat. Hi havia una gran eficàcia, amb una sèrie de territoris que alimentaven la metròpoli, però es requeria un creixement territorial constant. Quan l’expansió va arribar a zones conflictives, com Germània i les illes Britàniques, això es va aturar. L’imperi va donar mostres de debilitat i els pobles que volia subjugar van passar a l’ofensiva.

Vostè caracteritza el feudalisme com una operativa de supervivència…
Sí, era un sistema molt curiós, en el qual no existia ni benefici ni acumulació. La més gran “acumulació”, així entre cometes, era el tapís que el senyor feudal penjava al seu castell, fruit de totes les vendes en els mercats dels articles que es produïen en les seves terres. I alerta, era un sistema de subsistència en benefici d’una sola persona! La base de la societat estava en la més absoluta misèria, i la seva única finalitat era alimentar l’estructura piramidal.

Com va acabar, aquest estat de coses?
És curiós constatar com Anglaterra, si analitzem la història dels darrers mil anys, ha estat sempre pionera. S’hi han produït abans que en cap altre lloc fets fonamentals que després han tingut conseqüències o implicacions a la resta del món. Per exemple, el sistema feudal finalitza de debò quan els Tudor comencen a parcel·lar les terres. Són molt conegudes les ‘enclosures’ del segle XVIII, però les primeres modernes i significatives van ser les dels Tudor, que alhora van posar fi a la servitud. A partir d’aquí el sistema medieval es va col·lapsar, perquè la piràmide es va trencar. De fet, la primera destralada sobre el feudalisme va ser també a Anglaterra, quan Joan sense Terra va signar la Carta Magna, que permetia als senyors feudals deixar les seves terres en herència. Així es comença a produir una desafectació del sistema feudal.

Saltem al naixement de l’estat modern. Vostè diu literalment que la democràcia, tal com la coneixem avui, és un invent interessat de la burgesia.
Totalment. Ho podem pintar del color que vulguem, però va arribar un moment en què la burgesia estava farta que s’hagués de fer el que els reis deien. Necessitaven llibertat… per perseguir els seus propis interessos. L’evolució d’això va ser la democràcia. Al segle XVII, amb les grans companyies de comerç internacional que tenien monopolis sobre els béns de les colònies d’ultramar, a la burgesia ja li anava bé com estaven les coses, i ‘tira milles’. Però quan la manufactura i el comerç es van desenvolupar més i necessitaven més flexibilitat i agilitat, el sistema de monarquies absolutes –per molt il·lustrades que fossin– se’ls va quedar petit. Per això van inventar la Revolució Francesa. Ho van tenir fàcil perquè les masses populars estaven matxucades pel sistema despòtic. Quan els burgesos els van dir “el rei us oprimeix!”, era veritat. Només els va caldre seure i esperar-se, a veure com les masses els feien la feina bruta.

Vostè diu que ‘El capital’ no és una obra socialista, sinó capitalista.
És clar. Marx va fer una anàlisi per determinar les tensions del capitalisme, que segons ell posarien fi al sistema. S’ha parlat molt sobre per què es va equivocar, però jo penso que no ho va fer. Ell havia viscut autèntiques lluites entre la burgesia per guanyar competitivitat i nous mercats. No podia preveure que la burgesia es posaria d’acord entre ella, i que tindria la intel·ligència de millorar les condicions de vida dels obrers. Una intel·ligència doble: per una banda allò va desactivar moltes protestes, i al mateix temps es van adonar que si no els pagaven més i els donaven més temps lliure, no podrien consumir allò que produïen. Potser allò Marx ho hauria pogut preveure, però a mitjan segle XIX era absolutament impensable imaginar altres factors que van resultar crucials per al capitalisme. Coses com la compra a crèdit, per exemple, o l’avenç tecnològic brutal que es va produir en molt poc temps. Avui tenim robots que solden peces en una línia de muntatge d’automòbils, una cosa que no podia imaginar ni Jules Verne.

També destaca les raons econòmiques que hi va haver darrere de l’ascens de Hitler al poder.
Sí, el partit nazi va arribar al poder perquè al darrere tenia la gran burgesia alemanya, les grans nissagues empresarials. Alemanya era un país gran, amb molta gent, i estava molt industrialitzada. La massa obrera era molt potent, i estava en la misèria. El nacionalsocialisme va ser l’eina dels grans industrials per netejar tot això. Paradoxalment, Hitler es va recolzar molt en la classe obrera, i al carrer va ser una lluita d’obrers de dretes contra obrers d’esquerres.

Quines són a parer seu les principals lliçons històriques del Crack del 29?
Bé, en primer lloc es va veure que la productivitat no pot créixer més que la demanda; i en segon lloc, que si els salaris no evolucionen amb una proporció que doni capacitat de compra als treballadors, aquests no poden consumir. Aquest va ser el còctel de la Gran Depressió: una crisi de sobreproducció i una crisi de subconsum. A partir d’aquí va caure la resta, amb el tema bancari (que és el més recordat) en primera línia. Però són lliçons que només es van aprendre temporalment, i no per resoldre el problema de fons, sinó per crear mecanismes que permetessin anar tirant. De fet, la crisi que patim avui és estructuralment molt semblant.

El capitalisme es va reinventar a la fi de la Segona Guerra Mundial.
Sí, el model de protecció social i l’aparició de la classe mitjana tal com ara la coneixem va ser un invent que va néixer com a element amortidor entre la classe alta i la classe baixa. Aquest nou model de base keynesiana es recolzava en dos factors que es retroalimentaven: la massificació del consum i la recerca de la plena ocupació de la població activa. Estava molt ben estructurat per garantir la pau social, un mercat per als productes de l’economia i el pagament d’impostos, amb una política fiscal redistributiva que havia d’incloure tota la societat. Però després es va veure que això era excessiu, i per això les grans fortunes van inventar els paradisos fiscals. Però vaja, és un model amb dos grans mancances: que pressuposa una quantitat il·limitada de béns de consum, a més molt barats, i que la necessitat del factor treball serà també il·limitada. Després s’ha vist que això no és cert. Un cop més apareix Marx, que deia que quan un model neix, ja conté els gens de la seva destrucció.

L’escassetat es va fer evident amb la crisi del petroli de 1970.
Allà és on hi ha els orígens remots de la nostra crisi actual. Aleshores, el gran capital va comprendre que els beneficis podien ser més elevats i obtinguts de manera més fàcil, i per això va arrencar el procés de globalització, amb les deslocalitzacions a països on els salaris són més baixos, l’increment tecnològic, les retallades de força de treball, etc. Les llavors del que s’ha anomenat ‘política neoliberal’, que ha fet retrocedir l’Estat i que finalment conclou que el model de protecció social ja no es pot finançar ni sostenir.

Vostè, al llibre, tracta totes les etapes històriques de l’economia a Occident, i cadascuna dura menys que l’anterior. Quina raó hi ha, darrere d’aquesta acceleració?
Efectivament, és així. L’etapa preindustrial dura des del neolític fins al segle XVIII. El model econòmic anomenat ‘clàssic’ s’allarga des de llavors fins al final de la Segona Guerra Mundial. El model de demanda, fins a la fi de la dècada de 1970. El model d’oferta, fins al canvi de mil·lenni, i el model d’oferta potenciat, fins a la fallida de Lehmann Brothers el setembre de 2008, quan encetem la crisi que encara arrosseguem. Això ho porta la mateixa acceleració de la dinàmica històrica: s’han fet estimacions que un any actual correspon a 12 anys en l’Anglaterra del segle XII. La millora organitzativa i tecnològica ha fet que el temps es vagi comprimint cada cop més i que passin cada vegada més coses.

I arribem a la crisi actual, de dimensió planetària.
A la primeria dels anys 1990, quan es va veure que la gent no podia continuar consumint, es va inventar el crèdit massiu al consum, primer amb targeta, i després el crèdit hipotecari. La producció, per la seva banda, va anar reduint costos a base de deslocalitzar i robotitzar. Així, amb enginyeria financera i creditícia, hem endarrerit l’esclat de la crisi. Es pot dir que hem tingut vint anys de regal. Ho va resumir molt bé el cap de Goldman Sachs, Lloyd Blankfein, quan va afirmar que els banquers estaven fent la feina de Déu. I aleshores era veritat, el seu negoci era la base del creixement econòmic mundial. Però la bola s’ha fet molt més grossa, i ara tenim un deute que no es pot pagar: ningú pot pagar el que deu. La classe mitjana està desapareixent, i per tant els nivells de consum no es recuperaran. Però la productivitat està creixent molt, de manera que els articles bàsics es podran oferir molt barats. Però cada vegada es necessita menys gent. Anem cap a la consolidació de les grans desigualtats, amb un atur estructural bestial, que probablement requerirà una renda universal perquè la gent pugui viure. Amb la marihuana legalitzada i oci molt barat perquè la gent estigui tranquil·la, això sí.

De fet, vostè afirma que en el punt que ens trobem el camí ja no té més recorregut.
Sí, el model no té més recorregut, i cal canviar-lo. Això és el que estem vivint amb aquesta crisi. Però això no és ser pessimista, com sovint es diu. En tot cas, és ser realista. A la primeria del segle XIX, l’obrer millor pagat d’Europa, que era l’anglès, es gastava el 40% del seu sou en pa, patates i arengades. Ara ens diuen que el que no es canvia de mòbil cada dos anys és un desgraciat. L’evolució ha anat així. Cito un executiu de la General Motors que el 1925 reconeixia que la clau de la prosperitat econòmica consisteix en la “creació organitzada d’un sentiment d’insatisfacció”. Això va estar vigent aproximadament del 1923 al 2007. Ara ja no anirà així, jo penso que el nou model no anirà per aquí, perquè no hi ha recursos suficients. La Xina, per tenir la taxa d’automòbils per mil habitants dels Estats Units, ja necessitaria el 100% del petroli mundial: això no pot passar.

Comparteix

Continua llegint