Figura clau del franquisme i de la transició

El nen prodigi del règim

Afiliat de molt jove a la Falange Española de las JONS, amb 27 anys, mentre Espanya sortia de la postguerra, va iniciar la seva trajectòria política al servei de Franco el 1949, quan va ser nomenat secretari general de l’Institut de Cultura Hispànica. El nen ploraner que va ser de bebè, que va emigrar amb els seus pares a Cuba, on va viure dels 2 als 4 anys, va fer aviat carrera en la dictadura. Conseller nacional del Movimiento, se’l va conèixer com el nen prodigi del règim. El dictador el va nomenar el 1962 ministre d’Informació i Turisme, càrrec que va ocupar fins al 1969.

Sota el seu mandat, va impulsar la llei de premsa i impremta (1966) que va suprimir la censura prèvia. Són els anys del desarrollismo , de l’S pain is different , quan el turisme es va convertir en la primera indústria del país. Fraga va construir una xarxa d’hotels públics: els paradors nacionals.

D’aquesta època, el 1966, va ser el cèlebre bany a la platja de Palomares (Almeria), on un B-52 nord-americà havia perdut quatre bombes d’hidrogen. Quan era ministre, es va referir al comunista Julián Grimau, condemnat a mort, com a « caballerete ». Mai va reconèixer cap obligació de retractar-se per la seva participació en el franquisme, escudant-se que no va participar en la guerra civil, que no va ajudar a fundar el règim i que, quan s’hi va incorporar, va defensar l’aperturisme.

“La calle es mía”

Va estrenar la dècada dels anys 70 com a ambaixador d’Espanya al Regne Unit. En l’últim Govern de la dictadura i el primer de la Monarquia, presidit per Arias Navarro, va ocupar els càrrecs de vicepresident per a assumptes d’Interior i de ministre de la Governació, des d’on va impulsar la legalització d’associacions i partits polítics.

Una vaga a Vitòria el 1976 es va saldar amb cinc morts. Quan va ser increpat pels manifestants, va replicar amb una de les seves frases lapidàries, tan cèlebre com desafortunada: “La calle es mía”. Mentre participava en la ponència que va redactar la Constitució, va començar a moure els fils per fundar i refundar Aliança Popular.

Després de diversos fracassos, va deixar el partit en mans d’Antonio Hernández Mancha i va assegurar que el futur de la dreta el marcarien «Déu i el poble espanyol». El gener del 1989, va tornar a ser elegit president del rebatejat Partit Popular, càrrec que mesos després ocuparia José María Aznar. Llavors, es va refugiar a la seva Galícia natal, entrant el 1990 a la presidència de la Xunta, càrrec que va revalidar fins a quatre vegades, i sempre amb majoria absoluta. Per als seus detractors, la clau va ser l’enfortiment de les xarxes de poder provincial en què descansa el tradicional caciquisme gallec. Els seus partidaris, en canvi, van subratllar l’accent galleguista que va imprimir a la seva política. I és que aquell jove militant de la Falange es va mostrar, en democràcia, un autonomista, que es va arribar a definir com «de centre reformista, com Barack Obama».

Retir espiritual al Senat

Una operació d’hèrnia discal a començament del 2001 va fer córrer els primers rumors sobre el seu estat de salut. Però es va sobreposar amb la seva quarta majoria absoluta, a l’octubre. Just després d’enfonsar-se el Prestige, va assegurar: «Ja ha passat el perill més greu» (15-11-2002). El cert és que el pitjor encara havia d’arribar, en tots els sentits per a Fraga. La gestió de la marea negra va fer perdre la majoria absoluta a Fraga, que es va presentar per cinquena vegada el 2005, facilitant el retorn a la Xunta del bipartit PSOE-BNG. El seu retir espiritual va ser en el Senat.

De fortes conviccions religioses, inculcades per la seva mare (que l’obligava a resar cada dia el rosari), va deixar sempre en mans de Déu la seva salut, que es va demostrar de ferro. Va superar una hèrnia discal i una altra inguinal, vivia amb marcapassos i va patir més d’un defalliment en públic. La seva vehemència gairebé autoritària, o potser el seu subconscient, el va fer acumular un nodrit elenc de frases i teories controvertides.

El GAL i el terrorisme

En ple fragor del GAL, Don Manuel va exclamar: «No és terrorisme d’Estat combatre el terrorisme, fins i tot si es fa il·legalment». També d’aquesta època és la seva declaració contra les crítiques de la diputada socialista Clementina Díez: «L’únic que va exhibir aquesta senyora va ser el seu escot». Més tard, va lliscar per terrenys més pantanosos: «Jo dic veritats sense condó i penso morir-me sense posar-me’n un».
La capella ardent s’instal·larà avui al seu domicili madrileny i per desig de la família només hi assistiran els més íntims. Tal com va demanar, serà enterrat a la localitat corunyesa de Perbes.

Ara que les fulles ballen danses al racó

Ara que els carrers estan de festa

Ara que la fred duu tants records

Ara que sobren les paraules

Ara que el vent bufa tan fort

Avui que no em fa falta veure’t, ni tan sols parlar

Per saber que estàs al meu costat…

ÉS NADAL AL MEU COR

Filed under: 1r Batxillerat C - E, 2n Batxillerat A/D, 2n Batxillerat B, 2n Batxillerat C - E ]]> http://quinsegon.wordpress.com/2011/12/24/bon-nadal-a-tothom/feed/ 0 Miquel http://quinsegon.wordpress.com/2011/11/29/ara-que-esta-de-moda-tintin/ http://quinsegon.wordpress.com/2011/11/29/ara-que-esta-de-moda-tintin/#comments Tue, 29 Nov 2011 15:40:40 +0000 Miquel http://quinsegon.wordpress.com/?p=1552 ]]> Heu anat a veure la pel·lícula Tintín ?  A mi em va agradar moltíssim; tot i que si hi hem de posar alguna “pega”, és una llàstima que no poguem veure la seva versió 3D en català…

La intenció no és fer una reflexió al voltant de la pel·lícula, sinó convidar-vos a veure un reportatge que es va emetre al programa Quèquicom l’any 2008, any del centenari del naixement d’Hergé. Així que ja ho sabeu, cliqueu el següent enllaç i gaudiu del reportatge:

Tintín i l’aventura de la ciència

” Els Segadors, l’himne nacional, prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra. A finals del segle XIX, Francesc Alió va ajuntar la lletra de guerra que cantava la mare de Jacint Verdaguer amb la melodia de la cançó eròtica que li va cantar el canonge Jaume Collell. Emili Guanyavents –procedent d’ambients anarquistes, espiritistes i maçons— va escriure la lletra actual de l’himne i els cors el van fer viure. Els Segadors es va difondre amb el tren mentre els governadors civils feien mans i mànigues per prohibir-ne el cant. Semblen elements d’una ficció, però són dades del tot certes. Us proposem seguir la història social i emotiva del país a través del cant d’Els Segadors. Perquè cantar junts no és només brandar un símbol, sinó viure col·lectivament la metàfora d’aquell símbol. No és un objecte d’una història passada sinó que és un artefacte actiu en l’imaginari present. Seguirem els processos de transformació que han dut una cançó a ocupar el lloc d’himne nacional. El llibre inclou també un CD amb diferents versions de l’himne enregistrades en l’últim segle i en diversos estils.”

[Informació extreta de: http://www.uab.cat/Document/838/591/Fitxa%20Ayats.pdf]

Calendari 1r Trimestre

He tingut l’oportunitat de llegir una interessant reflexió que fa en Màrius Serra i que he pensat de compartir amb tots vosaltres. Llegiu-la, val la pena :

” ¿Halloween? Me interesa la influencia de los muertos en los vivos, pero sobre todo me interesan los vivos

No me interesan Todos los Santos. No me interesa saber que es una fiesta anterior al cristianismo, un culto pagano muy arraigado que recordaba las almas de los muertos. No me interesa diferenciar la fiesta de mañana de la del día de Difuntos que se celebraba pasado mañana, 2 de noviembre. No me interesa saber que el día de Difuntos, o de Ánimas, era una incorporación de una fiesta celta que también celebraban en honor de sus muertos. No me interesa saber por qué el cristianismo no fue capaz de imponer su fiesta de los difuntos en primavera, vinculada a la resurrección y, a partir del siglo IX (no el dos ni el tres sino ¡el nueve!) tuvo que retornarla al otoño por el peso de una tradición precristiana capaz de resistir un milenio en la base reptiliana de los cerebros de nuestros antepasados. No me interesa el formato doble que adoptó la fiesta a partir del siglo XI, cuando la orden monástica de Cluny creó el día de Conmemoración de los Fieles Difuntos para rezar por todos los muertos. Ni me interesa saber qué razones laborales concretas comportaron la simplificación del calendario festivo en pleno siglo XX y se cargaron la fiesta de pasado mañana, 2 de noviembre, día de Difuntos, para diluirla en esta olla llamada Todos los Santos. No me interesa en absoluto el debate entre castañas o calabazas, vino o rosas, castañeras deprimidas o helados de moniato. No me interesa Halloween. No me interesan las películas de miedo que viven de él ni tampoco las clásicas historias que te cagas de miedo (o pillas un cague) sentado junto a la hoguera. No me interesa don Juan Tenorio para nada. Ni me interesan los muertos vivientes, ya sean zombis o seres resucitados por otros métodos. No me interesan los espíritus que se pasean por paisajes desolados ni me interesan los fantasmas que arrastran cadenas por los castillos de cartón piedra. No me interesa para nada el espectáculo de Port Aventura ni me interesa esta periodización temática del consumo cultural de masas, que pasa de Todos los Santos a Navidad y de allí al Carnaval.

Me interesa la influencia de los muertos en los vivos, pero sobre todo me interesan los vivos porque estoy vivo y aspiro a seguir conviviendo. Me interesa la memoria, que siempre es histórica, pero también el olvido, como de vez en cuando se escucha reivindicar tímidamente estos días de esperanza en Euskadi. Me interesa recordar vivamente a las dos personas amadas que he visto morir, mi padre y mi hijo, de muerte natural, justo ante mis ojos, una experiencia que cada vez resulta más inusual, en un mundo tecnificado que ha hecho un tabú de la muerte. Me interesa su recuerdo el día uno de cada mes, y el dos y el tres, tanto en noviembre como en febrero, igual como recuerdo a los otros amigos o familiares muertos. Me interesa saber que puedo olvidarlos porque los recuerdo y que mañana 1 de noviembre puede ser un día cualquiera porque soy capaz de recordarlos cualquier día del año, de cualquier año. Me interesa saber que están en mi memoria, aunque sepa perfectamente dónde está enterrado mi padre y también el punto exacto en el que esparcimos las cenizas de nuestro hijo. Me interesa saber que mañana puedo pasarme el día con la gente que amo entre los vivos, porque son los vivos a quien puedo amar más vivamente. Me interesan las sepulturas virtuales, portátiles y sin parafernalia. No me interesan (mucho) los panteones ni los memoriales ni los cementerios. Me interesa más la gente que lloró a sus muertos y tiene ganas de brindar a su memoria junto a los vivos, con una sonrisa en los labios.”

Mariusserra@verbalia.com

Tot just acabem d’iniciar aquests quatre dies de festa, per això mateix us vull convidar a veure el vídeo que hi ha a continuació d’aquest text perquè, molt probablement, ens farà adonar-nos de fins a quin punt el que tenim són problemes o no.

I si fem el que diu el protagonista?… IMAGINAR. Imaginar un món sense guerres ni fronteres ni religions ?

Potser és un somni, però al llarg de la historia dels homes, no han estat els grans somnis els que han produït sempre els grans canvis?

Va vinga…. ens atrevim a somiar i imaginar?

” Hi ha hagut tres pomes que han canviat la història: la d’Eva, la que va caure sobre Newton i la que Steve Jobs va construir”