Somescola davant la sentència del TSJC (www.somescola.cat)

El TSJC, arrogant-se unes funcions que no té, ha deliberat sobre la legalitat del model lingüístic de l’escola catalana i ha emès una sentència que dóna la raó als demandants però valida el caràcter general del català com a llengua d’aprenentatge a l’escola catalana.

El model lingüístic i els programes d’immersió no resulten afectats per la sentència a nivell de principi general però el Tribunal, a partir de les demandes de tres famílies perquè els seus fills siguin escolaritzats en castellà, estableix una escolarització a la carta on és possible que uns pares decideixin sobre un aspecte central del currículum educatiu, pel damunt de la llei i dels projectes educatius del centre.

Avui, segons la llei i les normatives vigents, ja és possible un marc d’excepció lingüística en la primera escolarització. L’excepció té una temporalitat i es basa en un reforç per tal que els alumnes puguin incorporar-se, al més aviat possible i en les millors condicions, al sistema general, en igualtat de condicions que els seus companys d’aula.

Avui és un dia per tornar a afirmar solemnement que és irrenunciable el fet d’una escola no segregadora per motius de llengua i que com diuen tantes pancartes penjades a les escoles: Per un país de tots, l’escola en català.

Reclamem responsabilitat i intel·ligència a les autoritats educatives de Catalunya, començant per la consellera Rigau, per tal que no es produeixi cap modificació dels projectes educatius de centre i que es vetlli per les primeres víctimes d’aquesta sentència, és a dir els fills i filles dels demandants, ja que no poden ser condemnats a un règim d’excepcionalitat i han de poder viure la seva etapa escolar en igualtat i plena normalitat.

La sentència no és tranquil·litzadora, ja que posa una falca al nostre sistema educatiu, obre un camí senyalitzat a noves demandes d’excepció i a la desestabilització, dificulta el treball dels docents i l’organització dels centres afectats i dels que en el futur es puguin trobar en aquestes circumstàncies i discuteix l’autoritat de les institucions democràtiques catalanes d’organitzar el nostre sistema educatiu. És paradoxal la influència de tres famílies a posar en escac la nostra escola, quan al País Valencià desenes de milers de demandes d’escolarització en català no són ateses i derivades per força a l’escolarització en castellà. Darrere de tot aquest atac, via judicial, contra la nostra llengua, no hi ha una preocupació per l’educació dels fills, ni un debat pedagògic, senzillament hi ha una posició ideològica i unes forces adverses a la normalització lingüística disposades a trencar la convivència i la cohesió social per tal de fer descavalcar el català d’un dels pocs àmbits on compta amb un espai favorable.

L’escola catalana i el seu model lingüístic, que té el català com a llengua comuna i d’aprenentatge, sovint amb alumnat de procedència multilingüe, és un model d’èxit que té com a objectiu l’adquisició de les màximes capacitats lingüístiques en les dues llengües oficials (tres, comptant l’aranès en el seu domini propi). És un instrument que treballa per la igualtat d’oportunitats i per facilitar l’accés universal al món simbòlic i cultural català que, d’altra manera, només seria patrimoni d’una part de la població. Els programes d’immersió i l’ús vehicular del català com a llengua pròpia de l’ensenyament s’han demostrat, amb l’experiència de trenta anys d’escola catalana democràtica, com la millor garantia d’èxit en aquests objectius, marcats per un consens social que es manté sòlid. I això és irrenunciable com a societat.

Reclamem del Govern de la Generalitat que no es faci cap pas enrere en aquest terreny i cridem la comunitat educativa, i tota la societat que està al seu voltant, a mantenir i a millorar en allò que calgui el llegat pedagògic de qualitat, d’identificació amb el país i de convivència que hem construït al voltant de cada un dels nostres centres educatius.

Dia Internacional de la Dona Treballadora

” El Muro” d’Ausín Sáinz

“El muro” óleo sobre tela. 254 x 280 cms. Obra artística basada en la película “EL MURO” (Pink Floyd The Wall) Es un filme británico de 1982 dirigida por el director británico Alan Parker basada en el álbum de Pink Floyd The Wall.

En los campos de concentración nazis los  presos eran jerarquizados utilizando su marcado del uniforme con  triángulos invertidos de colores que denotaban diferentes delitos o razones.  Las marcas clasificaban a los portadores en una categoría, que llevó a  una autentica jerarquía dentro de los campos. Los diferentes grupos  tenían una consideración muy distinta entre los vigilantes y  prisioneros. De este modo garantizaban un sistema de control para evitar  la formación de una gran comunidad entre los prisioneros (judíos,  prisioneros políticos, criminales comunes, emigrantes, testigos de  Jehová, Estudiantes de la Biblia o Los Estudiantes libres de la Biblia,  hombres homosexuales, mujeres asociales, mujeres homosexuales,  prostitutas, vagos, maleantes, sin techo, inadaptados (jóvenes del  swing), retrasados mentales, enfermos mentales, gitanos, algunos  anarquistas, alcohólicos y adictos a drogas).Con este punto de partida  te planteo tirar el muro. Lanza el manual de instrucciones que  encontrarás en la sala de exposiciones contra la obra “El muro”. Todos  los lanzamientos tienen premio, nuestra libertad.

 

Mor Manuel Fraga, figura del franquisme i de la transició (llegit a www.elperiodico.cat)

Manuel Fraga Iribarne va morir diumenge a la nit al seu domicili de Madrid als 89 anys d’una aturada cardíaca. Figura clau del franquisme i de la transició, la seva desaparició posa fi a un historial que comprèn sis dècades de la història d’Espanya. Nascut a Villalba (Lugo) el 23 de novembre de 1922, Fraga ha estat el degà dels polítics espanyols, un dels més vells en actiu i l’únic que ha exercit càrrecs públics durant tota l’etapa democràtica després haver-los tingut en el franquisme.

Vell, xacrós, ranquejant, però incombustible, va saber adaptar-se als canvis polítics, com ahir va destacar un altre històric, Santiago Carrillo. Fraga va ser ministre de Franco però també pare de la Constitució. Aquest brillant opositor en la seva joventut ‘va guanyar als 23 anys la plaça d’oficial lletrat de les Corts’ va aprovar totes les assignatures polítiques que es va proposar en la maduresa, però va suspendre en la que va posar més afany: arribar a la Moncloa. I això que considerava el centredreta com «la majoria natural».

El nen prodigi del règim

Afiliat de molt jove a la Falange Española de las JONS, amb 27 anys, mentre Espanya sortia de la postguerra, va iniciar la seva trajectòria política al servei de Franco el 1949, quan va ser nomenat secretari general de l’Institut de Cultura Hispànica. El nen ploraner que va ser de bebè, que va emigrar amb els seus pares a Cuba, on va viure dels 2 als 4 anys, va fer aviat carrera en la dictadura. Conseller nacional del Movimiento, se’l va conèixer com el nen prodigi del règim. El dictador el va nomenar el 1962 ministre d’Informació i Turisme, càrrec que va ocupar fins al 1969.

Sota el seu mandat, va impulsar la llei de premsa i impremta (1966) que va suprimir la censura prèvia. Són els anys del desarrollismo , de l’S pain is different , quan el turisme es va convertir en la primera indústria del país. Fraga va construir una xarxa d’hotels públics: els paradors nacionals.

D’aquesta època, el 1966, va ser el cèlebre bany a la platja de Palomares (Almeria), on un B-52 nord-americà havia perdut quatre bombes d’hidrogen. Quan era ministre, es va referir al comunista Julián Grimau, condemnat a mort, com a « caballerete ». Mai va reconèixer cap obligació de retractar-se per la seva participació en el franquisme, escudant-se que no va participar en la guerra civil, que no va ajudar a fundar el règim i que, quan s’hi va incorporar, va defensar l’aperturisme.

“La calle es mía”

Va estrenar la dècada dels anys 70 com a ambaixador d’Espanya al Regne Unit. En l’últim Govern de la dictadura i el primer de la Monarquia, presidit per Arias Navarro, va ocupar els càrrecs de vicepresident per a assumptes d’Interior i de ministre de la Governació, des d’on va impulsar la legalització d’associacions i partits polítics.

Una vaga a Vitòria el 1976 es va saldar amb cinc morts. Quan va ser increpat pels manifestants, va replicar amb una de les seves frases lapidàries, tan cèlebre com desafortunada: “La calle es mía”. Mentre participava en la ponència que va redactar la Constitució, va començar a moure els fils per fundar i refundar Aliança Popular.

Després de diversos fracassos, va deixar el partit en mans d’Antonio Hernández Mancha i va assegurar que el futur de la dreta el marcarien «Déu i el poble espanyol». El gener del 1989, va tornar a ser elegit president del rebatejat Partit Popular, càrrec que mesos després ocuparia José María Aznar. Llavors, es va refugiar a la seva Galícia natal, entrant el 1990 a la presidència de la Xunta, càrrec que va revalidar fins a quatre vegades, i sempre amb majoria absoluta. Per als seus detractors, la clau va ser l’enfortiment de les xarxes de poder provincial en què descansa el tradicional caciquisme gallec. Els seus partidaris, en canvi, van subratllar l’accent galleguista que va imprimir a la seva política. I és que aquell jove militant de la Falange es va mostrar, en democràcia, un autonomista, que es va arribar a definir com «de centre reformista, com Barack Obama».

Retir espiritual al Senat

Una operació d’hèrnia discal a començament del 2001 va fer córrer els primers rumors sobre el seu estat de salut. Però es va sobreposar amb la seva quarta majoria absoluta, a l’octubre. Just després d’enfonsar-se el Prestige, va assegurar: «Ja ha passat el perill més greu» (15-11-2002). El cert és que el pitjor encara havia d’arribar, en tots els sentits per a Fraga. La gestió de la marea negra va fer perdre la majoria absoluta a Fraga, que es va presentar per cinquena vegada el 2005, facilitant el retorn a la Xunta del bipartit PSOE-BNG. El seu retir espiritual va ser en el Senat.

De fortes conviccions religioses, inculcades per la seva mare (que l’obligava a resar cada dia el rosari), va deixar sempre en mans de Déu la seva salut, que es va demostrar de ferro. Va superar una hèrnia discal i una altra inguinal, vivia amb marcapassos i va patir més d’un defalliment en públic. La seva vehemència gairebé autoritària, o potser el seu subconscient, el va fer acumular un nodrit elenc de frases i teories controvertides.

El GAL i el terrorisme

En ple fragor del GAL, Don Manuel va exclamar: «No és terrorisme d’Estat combatre el terrorisme, fins i tot si es fa il·legalment». També d’aquesta època és la seva declaració contra les crítiques de la diputada socialista Clementina Díez: «L’únic que va exhibir aquesta senyora va ser el seu escot». Més tard, va lliscar per terrenys més pantanosos: «Jo dic veritats sense condó i penso morir-me sense posar-me’n un».
La capella ardent s’instal·larà avui al seu domicili madrileny i per desig de la família només hi assistiran els més íntims. Tal com va demanar, serà enterrat a la localitat corunyesa de Perbes.

Diada de Reis

Queridos Reyes Magos…
Lo único que pido para el próximo año…
 es una cuenta bancaria gorda y un cuerpo delgado …

¡Por favor, no mezclar las cosas como el año pasado!

BON ANY NOU

BON NADAL A TOTHOM

Ara que la nit s’ha fet més llarga

Ara que les fulles ballen danses al racó

Ara que els carrers estan de festa

Ara que la fred duu tants records

Ara que sobren les paraules

Ara que el vent bufa tan fort

Avui que no em fa falta veure’t, ni tan sols parlar

Per saber que estàs al meu costat…

ÉS NADAL AL MEU COR

 

Ara que està de moda Tintín…

Heu anat a veure la pel·lícula Tintín ?  A mi em va agradar moltíssim; tot i que si hi hem de posar alguna “pega”, és una llàstima que no poguem veure la seva versió 3D en català…

La intenció no és fer una reflexió al voltant de la pel·lícula, sinó convidar-vos a veure un reportatge que es va emetre al programa Quèquicom l’any 2008, any del centenari del naixement d’Hergé. Així que ja ho sabeu, cliqueu el següent enllaç i gaudiu del reportatge:

Tintín i l’aventura de la ciència

Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional (de Jaume Ayats)

Ara que estem a punt d’acabar els exàmens del primer trimestre, he pensat que fora bo el recomanar-vos la lectura d’aquest llibre d’en Jaume Ayats. Us en publico la ressenya que se’n va fer per a la seva presentació el passat 26 d’octubre:

” Els Segadors, l’himne nacional, prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra. A finals del segle XIX, Francesc Alió va ajuntar la lletra de guerra que cantava la mare de Jacint Verdaguer amb la melodia de la cançó eròtica que li va cantar el canonge Jaume Collell. Emili Guanyavents –procedent d’ambients anarquistes, espiritistes i maçons— va escriure la lletra actual de l’himne i els cors el van fer viure. Els Segadors es va difondre amb el tren mentre els governadors civils feien mans i mànigues per prohibir-ne el cant. Semblen elements d’una ficció, però són dades del tot certes. Us proposem seguir la història social i emotiva del país a través del cant d’Els Segadors. Perquè cantar junts no és només brandar un símbol, sinó viure col·lectivament la metàfora d’aquell símbol. No és un objecte d’una història passada sinó que és un artefacte actiu en l’imaginari present. Seguirem els processos de transformació que han dut una cançó a ocupar el lloc d’himne nacional. El llibre inclou també un CD amb diferents versions de l’himne enregistrades en l’últim segle i en diversos estils.”

[Informació extreta de: http://www.uab.cat/Document/838/591/Fitxa%20Ayats.pdf]