Història de la cultura digital

El passat dissabte, 5 de desembre, El Periódico va publicar un article que feia referència a la polèmica llei per combatre la pirateria  a la xarxa. Aquest article anava acompanyat d’una taula cronològica referent al món digital. Si la voleu consultar, cliqueu aquest enllaç:

Història de la cultura digital (05-12-09)

Revolucions liberals i moviment obrer

Si voleu descarregar-vos les presentacions corresponents a aquestes unitats didàctiques, cliqueu els enllaços que hi ha a continuació. Aneu en compte, perquè no tot el que hi ha a la presentació ho hem treballat a l’aula.

La revolució americana i la revolució francesa

Moviment obrer

Aquestes presentacions han estat realitzades pel professor Armand Figuera de l’escola Súnion. Si voleu consultar el seu web:

http://sunion.net/professors/afiguera/paginaprincipal.htm

El catalanisme polític: des dels orígens fins al 1931

Si voleu descarregar-vos l’esquema corresponent a aquesta unitat didàctica, cliqueu el següent enllaç:

UD 8 El catalanisme polític (1833-1931)

Aquesta presentació ha estat realitzada pel professor Armand Figuera, de l’escola Súnion. Si voleu consultar el seu espai web :

http://www.sunion.net/professors/afiguera/paginaprincipal.htm

El dia que va acabar el segle XX [llegit a: www.elperiodico.cat]

J. J. NAVARRO Arisa

El segle XX va acabar a Berlín el 9 de novembre de 1989. La desaparició de la barrera que dividia en dues l’antiga capital alemanya va servir d’emblema per al final de la guerra freda, que havia mantingut en tensió tot el planeta durant dècades. Fins a aquell 9 de novembre, tots els conflictes globals eren ressons de l’enfrontament entre les dues superpotències, els EUA i l’URSS. La línia divisòria de Berlín era un termòmetre del temor universal a una guerra nuclear.
El mur de Berlín va existir durant 28 anys i vuit mesos. Poc abans del seu enderrocament, durant les celebracions del 40 aniversari de la RDA, el dirigent d’aquell estat autoritari i prosoviètic, Erich Honecker, havia vaticinat la permanència del que anomenava «barrera antifeixista» fins a l’any 2045 o més. De fet, al Mur li quedaven unes setmanes, mentre que a l’imperi que el va erigir li quedava poc més d’un any d’existència.
A més de subratllar la divisió del món, la finalitat del Mur havia estat impedir la fugida a Occident dels berlinesos i alemanys orientals. La caiguda va posar de manifest la incapacitat o la renúncia de la Unió Soviètica a mantenir el domini sobre els països de l’Est d’Europa que havia dominat i modelat políticament des del final de la segona guerra mundial.

L’OBERTURA de la frontera cap a Occident va marcar el final de la guerra freda i del món bipolar que aquesta imposava. La retirada soviètica de la competició va obrir la porta a un món unipolar, amb els EUA com a superpotència única. Aquesta realitat, que va portar a parlar d’un «nou ordre mundial», trobaria la seva màxima expressió el 1991 amb la primera guerra del Golf. No obstant, les limitacions de la superpotència única, els conflictes emergents i la globalització econòmica van fer patent una realitat que no era la d’un nou ordre, sinó la d’un nou desordre internacional.
La il·lusió d’un món unipolar no va durar ni una dotzena d’anys. Els atemptats contra a les Torres Bessones i el Pentàgon el 2001 van marcar l’obertura d’un nou període i es va imposar la realitat d’un món multipolar, convuls i obert a nous desafiaments. Ara es pot dir que el temps transcorregut entre la caiguda del mur de Berlín i l’11-S va ser una transició entre el segle XX i el segle XXI.

__________________________________________________________________________________________

Després de la lectura d’aquest article, heu de respondre les següents qüestions:

1) Quan i per què es va construir el mur de Berlín ?

2) A què fan referència els conceptes de guerra freda i món bipolar ?

3) Redacteu una biografia (breu) d’Erich Honecker.

4) Per què afirma l’autor de l’article que “el segle XX va acabar a Berlín el 9 de novembre de 1989″ ?

5) Esbrineu si existeixen altres murs.

La Restauració Borbònica (1875-1898)

Si voleu descarregar-vos l’esquema d’aquesta unitat didàctica, cliqueu l’enllaç següent :

UD 7 Restauració Borbònica (1875-1898)

Aquesta presentació ha estat realitzada pel professor Armand Figuera, de l’escola Súnion. Si voleu consultar el seu espai web :

http://www.sunion.net/professors/afiguera/paginaprincipal.htm

El 50% dels articles del cistell de consum són de marca blanca

[Llegit a www.elperiodico.cat]  Autor: Josep M. Berengueras

Els productes de primeres firmes s’han abaratit més que els del distribuïdor

El 67% de les decisions d’adquisició es prenen davant el prestatge

El consumidor està més conscienciat que mai que l’estalvi en temps de crisi és primordial. Una despesa inevitable és omplir el rebost amb regularitat, i l’alternativa dels productes de marca blanca, més econòmics que els articles de firmes conegudes, s’ha erigit com una gran opció d’estalvi. Tant és així que la meitat del cistell de consum ja es fa amb productes de marca de la distribució.

Segons un estudi de la consultora IRI, la marca del distribuïdor ha tingut una evolució de «forta expansió» des de l’últim trimestre del 2007 (moment en què es produeix l’augment en el preu de les matèries primeres), i ha arribat a màxims històrics per sobre del 38% en valor el segon trimestre del 2009 (38,1% al juny), i s’ha situat com una de les més altes entre els països europeus: al Regne Unit, la marca blanca significa el 34% del valor de les compres; a França, el 29%, i a Itàlia, el 14%.

BAIXEN MENYS DE PREU / En preus, durant l’any passat la marca de la distribució va augmentar més el seu preu que la del fabricant, i durant el primer semestre d’aquest any la marca blanca s’ha abaratit menys que les primeres marques. No obstant, el diferencial de preus «continua sent significatiu», ja que un carro de la compra format exclusivament per marques blanques suposaria un estalvi mitjà del 38%. A més a més, el creixement en volum de les marques de la distribució durant el primer semestre de l’any s’ha situat per sobre del 10%, mentre que el conjunt d’articles de fabricants decreix.

Per seccions, el pes més elevat de la marca blanca se situa en productes frescos, on significa fins al 44% de les vendes. En l’apartat d’alimentació-begudes significa el 34,7% de les vendes; en drogueria-perfumeria, el 41,7%, i en la categoria de nadons, el 19,5%.

MÉS DEL 50% DE QUOTA / A més a més, en 82 de les 298 categories de productes que podem trobar en un supermercat la quota en valor de la marca del distribuïdor supera el 50% (i en 11 d’aquestes categories la seva quota és superior al 75%). L’any 2007, hi havia 58 categories amb una quota superior al 50% (ha augmentat en 24 en només dos anys).

Tot i que el consumidor s’ha tornat molt sensible respecte al preu, segons un altre estudi d’IRI el 82% dels consumidors realitzen una llista de la compra amb la finalitat de reduir l’import del carro de la compra. Encara que a priori es pugui pensar que això significa que la decisió de compra es pren a casa no és així, ja que aquestes llistes no acostumen a esmentar la marca (només s’hi anota llet, iogurt, oli). El 67% de les decisions de quina marca es comprarà es prenen davant de les prestatgeries de l’establiment.

A LA CAÇA DE GANGUES / Segons va assegurar ahir la directora de màrqueting d’IRI, Eva Vila, la situació de crisi econòmica ha provocat un canvi pel que fa als hàbits de compra, a més de l’aparició d’un nou consumidor, el «caça gangues». «La gent s’ha acostumat a comparar i passa més temps buscant aquests productes», va explicar.

Per això, va destacar que quan s’hagi acabat la crisi el mercat ja no tornarà a ser com abans, perquè el consumidor «no tornarà a comprar a quatre euros el que abans estava a la meitat».

Els sistemes econòmics a debat

Aquest dimecres 21 d’octubre debatrem els avantatges i inconvenients del diferents sistemes econòmics. El pes del debat l’haureu de portar entre tots vosaltres (tal i com vam quedar), per tant, caldrà que us prepareu ben bé la defensa del sistema econòmic corresponent amb arguments clars i concisos, amb exemples del bon funcionament del sistema, etc. Caldria cada grup s’organitzés les diferents tasques a realitzar per tal de defensar, amb els màxims arguments possibles, el sistema econòmic que representeu. Recordeu que quatre companys de classe faran la tasca d’observadors; com a tals, hauran de recollir els arguments que cada un de vosaltres apoprtarà al debat, valorar-los i emetre un informe final on es destaqui la feina realitzada pels diferents grups, tant en la preparació com en la realització del debat.

Us faig un petit recordatori dels grups :

* Economia de mercat (Víctor Alvárez; Laura del Paso; Yolanda Martín; Marta Perramon i Mariona Santasusana)

* Economia de Planificació Centralitzada ( Clàudia Cots; Edgar García; Pierre Oriola; Ariadna Priego i Albert Vilar)

* Economia Mixta (Sergi Barés; Cristina Fenoy; Anna Pérez; Sergi Perramon i Pere Vila)

* Observadors : Marta Gili; Òscar Lérida; Jordi Perramon i Gina Riera.

El dòlar en el nou ordre mundial

Llegit a www.elperiodico.cat

Autor: Josep Oliver*

La setmana passada, el dòlar va accentuar la caiguda que va iniciar el març passat, acumulant una reducció pròxima ja al 15% respecte de les principals divises. En un sistema de tipus de canvi flexibles, les alteracions en els preus de les divises recullen les modificacions, de caràcter tècnic i/o econòmic, que s’operen en els mercats.

De fet, en aquest descens del dòlar han incidit elements d’aquest tipus. Primer, a partir de l’aparició dels brots verds, la pèrdua del dòlar va reflectir la millora de la confiança mundial i les vendes d’aquells que havien comprat en els pitjors moments de la crisi tot buscant un valor refugi. En segon lloc, l’accentuació de les pèrdues en els últims dies recull l’impacte, contrari al dòlar, de l’alça de tipus d’interès a Austràlia (la primera efectuada per un banc central des de l’inici de la crisi).

Els mercats han interpretat que aquest augment es podia estendre als països amb més orientació exportadora. I així, les divises de Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong, Indonèsia, Tailàndia o Canadà, entre d’altres, han experimentat, juntament amb el mateix euro, alces importants respecte de la nord-americana. La seva caiguda ha estat tan ràpida i intensa que Lawrence Summers, un dels principals dirigents econòmics de l’Administració d’Obama, ha hagut de sortir en defensa seva, tot reiterant que els Estats Units volen un dòlar fort. I Ben Bernanke, el responsable de la Reserva Federal, ha advertit que, si fos necessari, els tipus d’interès s’elevarien abans del que es podia esperar.

Aquesta dinàmica dels mercats, i la resposta de l’Administració nord-americana són solament part de la història. Entre bastidors, s’estan produint moviments d’una enorme transcendència. El més important, sense cap mena de dubte, ha estat el de les successives reunions celebrades entre representants de la Xina, l’Índia, Rússia i altres països –entre ells els del Golf– per buscar un substitut al dòlar, que podria ser una cistella de monedes, entre elles l’euro, i l’or. Això explicaria per què la seva cotització, amb unes perspectives inflacionistes tan modestes com les actuals, ha assolit aquests màxims històrics, per sobre dels 1.000 dòlars per unça. També forma part d’aquest procés la decisió de l’Iran de demanar euros a canvi de la seva energia, i abandonar així el dòlar, o les creixents veus que sorgeixen als països exportadors de petroli, fins i tot des de l’Aràbia Saudita, sobre la necessitat de canviar la moneda de referència del cru.

Les raons d’aquests moviments de més importància són, molt sintèticament, dues. La primera, la por dels mercats, i dels països amb grans reserves de divises, com ara la Xina o els exportadors de petroli o gas, que el dòlar continuï la seva caiguda a la baixa, a mesura que el seu deute públic va augmentant. Les previsions per als pròxims 10 anys apunten un dèficit anual de l’entorn del bilió de dòlars, i un deute públic que pot arribar al 85% del PIB el 2016. Atesa la molt baixa taxa d’estalvi de l’economia nord-americana, aquest enorme forat s’ha de finançar amb estalvi de la resta del món. I aquí és on la disponibilitat per prestar recursos als Estats Units, que fins al 2007 havien mostrat alguns països com la Xina o els de l’OPEP, s’ha evaporat. A més a més, malgrat la retòrica de la seva Administració, un dòlar devaluat convé a l’economia nord-americana, que vol reconduir el seu model de creixement i orientar-lo més cap a l’exportació. I això afegeix més motius de preocupació a aquells que han acumulat importants reserves en aquesta divisa.

La segona raó és encara més rellevant, i expressa el conflicte creixent entre la potència emergent, la Xina, i els Estats Units. Fa temps que els xinesos demanen la substitució del dòlar. I de raó no els en falta, quan afirmen que el planeta no pot funcionar adequadament quan la moneda de reserva, la que més s’utilitza en les transaccions internacionals, la nord-americana, està subjecta a la sort de les necessitats internes dels Estats Units. Però, més enllà de la crisi financera, la posició xinesa respecte del dòlar és un element més, cert que dels rellevants, de la disputa sobre l’hegemonia nord-americana. I, en aquest ordre d’idees, la Xina no està pas sola. El recentment elegit primer ministre japonès, Yukio Hatoyama, ha postulat la creació d’un espai econòmic comú i una divisa panasiàtica (que inclouria les del Japó, la Xina i Corea, entre d’altres), una proposta que enllaça amb les reiterades peticions de creació d’un fons financer asiàtic, independent del Fons Monetari Internacional (FMI). I amb el debat sobre la reforma del mateix FMI, donant més pes a la Xina, entre els altres països emergents.

Política i economia troben, en el món de les divises i les transaccions exteriors, una de les seves connexions més evidents. L’euro va emergir com una concessió de Helmut Kohl cap a les pors franceses sobre la unificació de les dues Alemanyes. I la Gran Bretanya no està dins de la moneda comuna, entre altres raons, per pressions polítiques de l’Administració dels Estats Units, que no volia que la nostra divisa tingués un gran èxit.

El nou ordre mundial, el nou monarca, està naixent. I nosaltres som a la sala de parts. ¿Resistirà gaire més, el vell rei? ¿Aconseguirà sobreviure, el nou? La tendència, la pèrdua d’hegemonia dels Estats Units, és clara. Però en economia, com en tot el que és humà, no hi ha res escrit.

* Catedràtic d’Economia Aplicada (UAB).

Companys, procés a la llibertat (llegit a www.elperiodico.cat)

MIQUEL Caminal*

Lluís Companys és l’exemple més cruel de la repressió franquista contra els republicans i contra els catalans. Fou detingut el 13 d’agost de 1940 per la Gestapo a la França ocupada pels nazis, seguint les indicacions de les autoritats franquistes. És l’únic president democràtic detingut pel feixisme internacional, lliurat a la dictadura franquista i vilment assassinat la matinada del 15 d’octubre al castell de Montjuïc. Fou efectivament un assassinat, després d’un Consell de Guerra Sumaríssim amb totes les irregularitats i falsedats imaginables. Els mateixos botxins tenien por de si mateixos, havien de complir com més ràpidament possible l’ordre taxativa de Franco: matar Companys, com a venjança i escarment sobre una població ja guanyada per la por. La dictadura franquista mostrava així la seva cara més terrorista, i executava a consciència un judici polític contra Catalunya, contra la República i contra la llibertat, per mitjà de l’afusellament del president de la Generalitat de Catalunya.

Companys és, simbòlicament, el primer pres i el primer immolat per Catalunya i per la República. La seva detenció, maltractament, vexació i condemna a mort expressen la implacable repressió franquista contra desenes de milers de catalans demòcrates, contra centenars de milers de republicans espanyols. Tots ells sotmesos a persecució per les seves idees, per la seva fidelitat a la legalitat republicana. La dictadura franquista va continuar la guerra fins al final, fins al mateix 20 de novembre de 1975. Perquè qui s’imposa mitjançant la violència i roman en el poder servint-se d’ella, no té mai legitimitat per proclamar la pau. L’homenatge als represaliats polítics del franquisme, que organitza el Govern de la Generalitat, mitjançant el Memorial Democràtic, avui al Palau Sant Jordi, és un simbòlic reconeixement a totes les persones que van comprometre la seva vida amb les llibertats republicanes i nacionals catalanes, que van sofrir repressió i privació de llibertat, que van fer possible amb el seu compromís moral i polític que un dia com avui poguéssim, els ciutadans i les institucions de Catalunya, agrair-los la seva dignitat ètica en aquells temps de foscor. La democràcia i l’autogovern actuals són fruit del seu passat de lluita i de resistència.

Però no s’ha fet prou, malgrat que ja passen els 30 anys des de l’aprovació de la Constitució de 1978. El fraquisme encara té residus en els poders públics, en els mitjans de comunicació, en les actuacions judicials. ¿Es pot entendre que hagin passat tants anys i encara no s’hagin anul·lat les sentències franquistes dictades per tribunals d’excepció? ¿Es pot acceptar que encara els poders públics de l’Estat democràtic no hagin actuat amb la diligència exigible, per tal de fer justícia i reparació a les més de 115.000 persones desaparegudes durant la guerra civil i els primers temps de la repressió feixista? ¿Podem mantenir-nos en el silenci sense exigir l’anul·lació del Consell de Guerra Sumaríssim contra el president Companys? El silenci imposat pel terror en aquella matinada del 15 d’octubre de 1940 ha de transformar-se en un crit de llibertat, que arribi a tota la ciutadania, que exigeixi la total i absoluta condemna i liquidació del passat franquista.
Tots i cada un dels tribunals d’excepció, totes i cada una de les sentències d’excepció contra els drets fonamentals que la Constitució espanyola de 1978 declara, regula i garanteix, hauran de ser anul·lats tard o d’hora. És un deure moral i constitucional que tenen els poders públics de l’Estat democràtic, i molt particularment el Poder Judicial i les Corts Generals. La declaració de reparació i reconeixement del president Companys, que ahir va lliurar a Mèxic el Ministre de Justícia a la seva néta Maria Lluïsa Gally, ha de ser un pas cap a l’anul·lació del Consell de Guerra.
L’article 3 de la coneguda com a llei de memòria històrica (llei 52/2007 de 26 de setembre) declara il·legítims els tribunals, jurats i qualsevol altre òrgan penal o administratiu que s’haguessin constituït per imposar condemnes per motius ideològics, polítics o de creença religiosa. Alhora declara, en tot cas, la il·legitimitat del Tribunal de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme, dels Tribunals de Responsabilitats Polítiques, Consells de Guerra i Tribunal d’Ordre Públic, així com es declaren il·legítimes les condemnes i sancions dictades per aquests tribunals. La declaració lliurada pel Ministeri de Justícia concreta aquesta il·legitimitat en el cas de Lluís Companys. L’anul·lació de les sentències contra el president de Catalunya n’ha de ser la lògica conseqüència.

ARA bÉ, l’honor del president Companys no cal restituir-lo. El seu compromís social i polític amb els treballadors, al costat de Francesc Layret i de Salvador Seguí, la seva lluita per les llibertats republicanes i nacionals de Catalunya, la seva total implicació en la defensa de la Segona República i de la Generalitat de Catalunya fins a sacrificar la pròpia vida, posen el seu nom en un dels llocs de més honor i exemple de la història de Catalunya. El record de Lluís Companys no necessita l’anul·lació del Consell de Guerra, però la democràcia sí que ho necessita. Només així la llibertat reprèn el vol sobre la mort de la dictadura.

*Director del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya

L’Espanya Liberal (segle XIX)

Aquest curs, degut als canvis que hi ha hagut en la matèria d’Història de 2n de batxillerat (una hora menys de classe i reducció del temari de selectivitat), només hem fet una pinzellada del triomf del liberalisme a l’Estat espanyol. Lògicament, resumir en tant poc temps una època de canvis importantíssims ens pot portar confusió, dubtes…

Per a què tingueu una visió més àmplia d’aquesta etapa i reforceu els esdeveniments i conceptes més importants hauríeu de clicar aquests enllaços, on hi trobareu uns vídeos que resumeixen diferents aspectes del període 1833-1874 :

1. http://www.youtube.com/watch?v=7R3ZzglFrqY&feature=related

2. http://www.youtube.com/watch?v=2MLP-BO7EMg&feature=related

3. http://www.youtube.com/watch?v=820Z–GuqOA&feature=related

4. http://www.youtube.com/watch?v=RfooVYZcInM&feature=related